Gemma roy
20/12/2020
Ho recordo com si fos ahir.
Sabeu aquells dies que desitjaries no haver sortit del llit, tens la sensació que res anirà bé i que en qualsevol moment del dia petaràs. Tota la meva ESO i Batxillerat he tingut aquests dies i no els sabia gestionar del tot. Ho amagava dins meu i feia el possible perquè la resta de les companyes i professorat no sabessin el caos que estava vivint interiorment, sempre ho aconseguia menys amb una persona, de la qual no podia escapar.
Sona l’alarma, em costa mil obrir els ulls però m’obligo a fer–ho fins que estic asseguda. Ahir vaig tenir una bronca molt forta amb els meus pares sobre el meu futur i em sento una merda.
Sento que avui no hauria de sortir del llit, m’hauria de quedar entre els llençols i donar el dia per perdut. Al final em convenço que em farà bé pirar de casa i veure la gent del Batxi igualment que avui els meus ànims no estiguin pels núvols.
Arribo a l’institut, passo les primeres hores desapercebuda, el professorat entra a la classe dóna la matèria que ha de donar i marxa, res més, així de senzill. Les meves companyes em pregunten si estic bé i jo utilitzo la fantàstica excusa del cansament.
No ho sé per què ho faig, els vull explicar que em sento perduda i que em sento una persona de merda la qual no es mereix res però no em surt prefereixo evitar la situació i dir que tot està bé, ahir vaig anar a dormir tard i avui estic rebentada.
Sona el timbre, per comunicar–nos el canvi de classe, el professor de català marxà i comença la classe d’història de l’art.
El veig entrar per la porta i ve directe a parlar amb nosaltres, és tan proper el nostre professor d’història de l’art. De cop m’abraça i em mira.
M’abraça i em pregunta que és el que va malament, no resisteixo més i les llàgrimes em surten i ja no hi ha qui les pari.
Aquest professor est tu Rossend, aquell professor i que en anys passats també va ser el meu tutor al qual mai vaig poder amagar res de les meves emocions. Sempre em preguntava quina classe de bruixeria aplicaves sobre meu per poder pillar cada una de les meves energies.
Un dia m’ho vas descobrir, tot estava en els meus ulls, em vas dir: Jo a la Gemma, tan sols mirant-li als ulls sé com està, com li brillen quan està feliç i com d’apagats quan no té els seus millors dies.
Sempre has volgut anar més enllà, et podries haver quedat en donar la matèria i ja està, com per desgràcia la gran majoria de professorat que m’he trobat al llarg del temps feien. Tu en canvi, no estaves només per això, sabies que el nostre benestar també
era important per poder apreciar la matèria i seguir-la, allà vaig entendre la importància de la nostra salut mental.
M’has vist créixer, m’has vist assolir el que em proposava, m’has vist fallar, m’has vist plorar però no importa com m’has vist, sempre has cregut en mi i en el que seria capaç, des de la distància també ho feies i ho sabia.
Alguna vegada havia escoltat que els ulls són la finestra de l’ànima.
En el seu moment no l’entenia, fins i tot em semblava empallegosa però quan em vas descobrir la clau que tenies per obrir cada una de les meves cuirasses, la vaig apreciar molt aquella frase.
Et vull donar les gràcies per escoltar-me sense jutjar-me, gràcies per opinar sense aconsellar-me, gràcies per confiar en mi sense exigir-me, gràcies per ajudar-me sense intentar decidir per mi, gràcies per cuidar-me sense anul·lar-me, gràcies per abraçar-me sense asfixiar-me, gràcies per mirar-me sense projectar les teves coses en mi, gràcies per protegir-me sense mentides, gràcies per acostar-te sense envair-me, gràcies per conèixer les coses que no t’agraden de mi, que les acceptis i no pretenguis canviar-les. Gràcies per saber que avui pots comptar amb mi, sense condicions.
